TEXT 1

Sóc gras. Es pensen que no ho sé? No s’equivoquin amb mi. Sé que sóc gras. No una mica grassonet, ni que tinc un lleu excés de pes, però molt bon noi, ni primet tirant a grasoner, ni gens prim però té un no sé què, no. Sóc gras i punt. Espantosament, fastigosament gras. M’han mirat bé? Fixin-se, no desvïn la mirada, gudeixin de la contemplació del meu enorme cos en tota la seva esplendor. No seran pas els primers que ho faran, ja hi estic acostumat. Comentin el meu aspecte, descriguin-me en veu alta parlin amb els amic dels meus quilos de més, facin-me servir per demostrar-se que prims i quins bons cossos tenen i que elegant i entallada, els hi queda tota la roba i que ben fotuts que estan vostès. Es pensen que sóc un paranoic? Això és que encara no m’han mirat bé.

TEXT 2

Tan lletja sóc? La gent em mira com si fos un mostre. De veritat sóc un mostres? Jo crec que no. Sé què no sóc gaire guapa, peró tampoc sóc un mostre. El meu rostre no es el d’una model, peró tampoc el d’una bruixa. La meva cara tampoc m’ho a semblat mai un rostre lleig. Potser el meu concepte de bellesa és diferent del de la resta de la gent?

I doncs, per què em miren amb aquestes cares? Jo no vull ser lletja, vull ser normaleta. Ni molt guapa, ni molt lletja, normal com tothom. Jo intento acceptar-me cada dia i... Per què no ho fa la resta de la gent?